[+/-] Seguir llegint en català
Ignasi Corral Garcia, vaig nèixer el 5 de febrer de 1968, el primer que vaig provar va ser tinta negra del dit de la meva mare. A l’ escola vaif disfrutar com un porc, vaig anar a una escola franquistoide fins els 9 anys i després a una escola activa i catalanista. A la segona molt millor.. ja ja ja. Tinc dos fills de 10 i 11 anys, són un sol ben gran… i una dona llicenciada en pedagogia que m’ aguanta les rareses.. o no ? ja ja ja…Ara mateix sóc primer tinent d’ alcalde del meu ajuntament, mestre als salesians de badalona, professor de la fundació Catalana de l’ Esplai i assessor del Grup Tutelia. Com que no crec gaire ens els psiquiatres escric poesia i el que em demanen, és una mena de malaltia que em cura.
Als 40 vaig patir un infart cerebral. Em prenc les coses en boma "ai Ignasi, no sabem mai si parles en broma o no" perquè la vida és molt seria. Als 40 vaig patir un infart cerebral que em va fer més humil, no prou encara. Llegeixo compulsivament fins a límits insospitables, corro pel bosc i debades ploro.
I: Sí he fet unes quantes coses abans de fer de mestre, per a mi és molt important, és un bagatge humà que hi duc sempre a sobre: pastisser, mosso de magatzem, llibreter, editor, gestor cultural, periodista, escriptor freelance, educador en pisos tutelats, presons, psiquiàtrics, regidor durant vuit anys ( de fet en el moment d' escriure això sóc l' alcalde accidental del meu poble.. ja ja ja ), assessor de comunicació en temes psicosocials, contista, animador a la lectura, conseller delegat, sindicalista, insubmís condemnat a 2 anys 4 mesos i un dia, pare, veí... i poeta.... tot compta...... per exemple en política corregeixo les faltes.. ja ja ja... no, en política he procurat sempre aprendre del qui sap i no prendre mai una decisió sense haver consultat als que saben, amb humilitat. Per a mi mestre no és el que ensenya, sinó el que aprèn.... quant més anys tinc menys coses se i més ganes d' aprendre. Hi ha dies, sobretot a mates, que no em preparo una classe per veure si sóc capaç d' aprendre amb ells, d' equivocar-me, de plantejar un problema sense saber gaire però amb ganes d' aprendre.
Com deia Ortega i Gasset, jo sóc jo i les meves circumstàncies, per això jo vaig a l' escola cada dia amb una il•lusió de nen petit, el dia que no la tingui plegaré.... faig moltes bromes als nens, no és per casualitat.. es perquè s'ha de generar un clima d' alegria i confiança, hem de creure ens els infants, però no en el pla teòric, que també, sinó que ho han de notar que els estimem i confiem en ells, com a mi m' agradaria. He aprés al llarg de la vida que la experiència no serveix de res sinó hi ha al darrera una voluntat humil d' aprendre i d' estimar... el que val és estimar el que fas i a la gent que t' envolta.
He vist molt de patiment, he vist morir gent, he conegut tristeses infinites, vides trencades per la droga o la pobresa.... i això m' ha fet ser molt humil i molt optimista alhora.... tot és pot fer i tot és possible.... no hi ha cap nen o nena que poguem dir que no es pot fer res amb ells.... però els hem d' escoltar primer... de tot cor.... sense por a perdre l' autoritat, l' autoritat es guanya estimant de debó.
Ignasi:
Va ser una experiència increïble, jo tenia 35 anys... el meu pas anterior per la uni havia estat fer Teologia (no, no anava per capellà.. és que m' agradava ja ja ja ) jo tenia unes ganes boges d' aprendre coses.... i vaig quedar força assedegat... els profes de Blanquerna són molt bons.. aquesta és la meva opinió: gairebé tots tenen experiència en fer de mestres i es nota molt.... quan entrava a classe, els primers dies, tots callaven... ja ja ja... però a poc a poc es van relaxar... vaig trobar el meu paper....i m' ho vaig passar pipa aprenent.... amb 35 anys l' avantatge es que saps relacionar millor els continguts: jo llavors treballava de nit a can Brians, era regidor de medi ambient i els caps de setmana feia guàrdies al psiquiàtric de Martorell, molts dies anava a classe sense dormir, per tant quan no hi havia classe em sabia greu.... la universitat és un privilegi, és un luxe, em considero afortunat.... i sabeu què? el primer any vaig estar a punt d' abandonar, va ser dur.... va ser un gran esforç.... hi havia dies que estava tan cansat que em feia mal físicament.... però vaig aprendre que si algú vol una cosa ha de lluitar per ella.... també els dies que plorava de son o quan se' m feia una muntanya haver d' entregar un treball.... em van ajudar els companys i jo també vaig ajudar... treball col•laboratiu... tornaria altra cop a començar....
La idea, per cert, me la va donar la meva dona, després d' un consell escolar de la escola dels meus fills, jo volia fer infermeria.. va ser gracies a ella.... em va convèncer.... tot i que jo sempre ho havia volgut ser....
I: Les TIC poden aportar el mateix que els bolígrafs fa 40 anys, quan eren nous.. segur que hi havia que deia que era una barbaritat deixar els plumiers, que els nens i nenes oblidarien d' escriure amb plumier, com així ha estat... i la pregunta és ? i què ? les TIC no poden ser posades en dubte, com a ningú se li acudiria anar de colònies en carro perquè un autobús de dos pisos és una maquina infernal i perillosa.... senzillament el món es així l'escola hauria de fer el favor, si no es molèstia, d' adaptar-se al món.... per alguna vegada en la seva trajectòria... ja ja ja..... les TIC sense mestres que estimin la seva feina no té cap valor, però hi han de ser....de manera “impepinable”... perquè els llibres de text han perdut el seu sentit de manera claríssima, només són utils per a les editorials.... són anti-ecològics i a més limiten la informació, els seu suport ha passat de moda ja fa molt.... una tablet o un llibre electrònic són millors per dos milions de motius... i la informació està tota a google, i com ja fan alguns mestres es pot acotar a un Moodle o intranet de l’ escola.
Nosaltres hem d’ aportar amor a la nostra feina, als nens i nenes, a les famílies, al barri, a la ciutat, al món.... sentit crític i positiu en tot el que fem... prou de dir ja que els nens són això o allò altra, que les famílies nose cuantos.... prou de queixar-se i a treballar amb esperit crític però fent propostes.
Nosaltres hem de liderar l’ escola però hem de treure a ballar a tothom: .. sense exclusions.... l’ escola ha d’ obrir les portes al món. I ha de començar per les famílies....
I: Seria una escola sense portes tancades amb pany i clau, sense llibres obligatoris de text, sense bates ( ja ja ja… no puc amb elles )… amb llum i molts de colors…i amb les portes obertes a la gent i al debat.... a la democràcia real.... fora files, i nens agafats de la bata com a elefants....A mi m’ encantaria treballar per projectes, individuals i per grups, barrejant les edats, per interessos i motivacions i no per assignatures i horaris.
Els mestres tindríem més feina i l’ obligació d’ aprendre i somriure ( no ho dic de broma ) hauria de ser una escola alegre.... a on també és pogués plorar i estar trist i a on els nens fossin els protagonistes, i els pares, i els mestres i els avis .... una escola a on es potenciés l’ autonomia i no la uniformitat vexatoria intel•lectualment i personalment.
Una escola amb objectius revisables cada any i sense dogmes de fe ni inquisicions curriculars absurdes...
Una escola plena de llum a on tot està sempre per fer i tot és possible!
Canviem de seient, com ja és costum, per intentar contestar el millor possible a les preguntes que ens ha fet l’Ignasi.
Preguntetes inofensives:
FB: Per ser mestre, sí. Per fer de mestre, potser no, i es pot fer de mestre i fer-ho molt i molt bé i ser molt bon professional. És una diferència que potser no fa tothom... per nosaltres no és qüestió de moralitat ni professionalitat ni de sou, sinó gairebé únicament de sentiment, de sentir passió per allò que estàs fent, saber que és el que t’omple. És allò que el psicòleg Mihalyi Csikszentmihalyi defineix com a “flow”!.
FB: Dels de la Universitat, no en parlem. Dels mestres de les escoles potser no tenim una visió gaire àmplia, perquè ara per ara tampoc en coneixem tants.
Hem vist moltíssimes maneres de prendre’s les coses, probablement tantes com persones. N’hi ha que estan instal•lats en la queixa, però també n’hi ha que no es queixen, que potser és encara pitjor... i també n’hi ha molts que no només es queixen sinó que també actuen per intentar canviar les coses. I hi ha encara un altre grup que, en certa manera, estan al marge del sistema i tenen projectes molt interessants, trencadors en molts aspectes, però potser també poc generalitzables.
Entre no fer res i aconseguir canviar alguna cosa hi ha un ventall amplíssim. Però també és veritat que algunes queixes estan bastant fonamentades i formen part de problemàtiques a les quals tard o d’hora se’ls ha de donar una resposta satisfactòria per tothom: no podem ignorar-les, i la queixa és, com a mínim, la manera de no oblidar-nos-en. És una primera passa que necessàriament haurà d’anar seguida d’una segona: canviar! Per suposat, però, només queixant-nos no farem res. Si només fas la primera passa, tard o d'hora acabes perdent l'equilibri.
FB: Anem una mica per parts... que això és complicat!
Anaïs: Crec que no m’ho havia plantejat mai. Em desconcerta! Què seria si no fós mestra? Realment si no fós mestra em dedicaria a fer qualsevol cosa relacionada amb el tracte humà, m’encanta veure evolucionar a la gent i involucrar-me en els seus processos vitals. No sé què seria si no fós mestra, però el que sí sé segur és que em dedicaria a fer alguna cosa que m’agradés i ja em buscaria en l’ambit no laboral quelcom que m’omplís.
Míryam: Jo tampoc m’ho havia plantejat mai, i espero no haver-me de veure mai en la situació de triar una altra cosa, perquè no sé si podria decidir-me per res. M’agraden i em criden moltes coses, el disseny web, la publicitat, la filologia, segur que trobaria molts treballs que puc fer i que m’agradarien, “peeerò...” em sembla que el que m’omple és això. I si mai em deixa d’omplir llavors hauré d’aturar-ho tot i buscar una alternativa, perquè no sé si podria dedicar-me tants anys de la meva vida a alguna cosa que “m’agrada, però no m’omple”... Només tinc una vida i aquesta no és una opció que em plantegi per viure-la, suposo que és qüestió de prioritats i circumstàncies. Jo sóc molt afortunada perquè tenia clar el que volia, que ja és un gran pas, i a més, l'oportunitat de fer-ho en condicions excepcionals. Segurament no tornaré a tenir mai aquesta sort!
Anna: Bona pregunta! Jo sí que m'ho havia plantejat, hi ha tantes coses per poder fer i que m'agradarien! Tot i que des de feia molt de temps ja sabia que volia ser mestra, em va costar decidir-me perquè deixava de banda moltes altres ocpions (educació social, psicologia, treball social, filologia, medicina, biologia, etc). Però després de pensar-ho bé vaig saber que ser mestra no era una opció més, era allò que realment volia ser!
Fb: Aquesta resposta és unànime per part de totes tres. Es pot “fer de mestre” (i es pot fer de mestre molt bé), però no “ser mestre”. És una diferència molt subtil i potser molt difícil d’explicar sense ferir sensibilitats. Avui, almenys, ho veiem així.
La nostra escola ideal hauria de ser un lloc ple d’amor i respecte on es tinguessin en compte les relacions humanes, les capacitats individuals, les característiques de cada alumne i els seus desitjos.
A la nostra escola ideal, els mestres haurien de ser un equip, formar un claustre participatiu de debò on imperés un objectiu comú que mai s’hauria de perdre de vista: el benestar dels alumnes, perquè les persones s’han de cuidar com si fossin una llavor en ple creixement (que ho són), cadascuna amb la quantitat d'aigua i de nutrients que necessiten, en el moment precís, respectant els seus temps perquè puguin arribar a ser el que són.
A la nostra escola ideal, la ràtio seria més baixa de la que tenim, i hi hauria materials confeccionats pels mestres i les famílies, fins i tot suggerits pels alumnes, segons les necessitats de cada moment. Els alumnes tindrien veu i vot, i tothom tindria clars els límits. Hi hauria molts més espais a l'aire lliure i un dia a la setmana es passaria fora de l'escola. S'hi podria parlar de qualsevol tema; quan s'escolta, s'escoltaria de debò, amb tot el cos, com Momo. La nostra escola ideal estaria connectada amb el món, no aïllada.
... La nostra escola ideal tindria un pressupost altíssim, jeje.
Trobem fonamental saber estimar-nos per poder estimar, i això, si ets mestra, és un punt clau!, perquè si no t’estimes a tu i t'estimes els teus alumnes, com ets capaç d’afrontar situacions que precisen tant d'amor i confiança?, com tens aquella paciència infinita que s’ha de tenir amb els nens?, com has de saber posar-los límits?, com et pots enfadar perquè han fet alguna cosa malament enlloc d’enfadar-te amb ells?, com pots distingir quan estàs enfadada perquè ha passat alguna cosa greu i quan, simplement, estàs enfadada amb tu perquè les coses no van com voldries i no en saps més? Si no t'estimes i no t'escoltes, com pots escoltar i acompanyar, no ja a l'altre, sinó a una vintena de nens?
Quina cosa tan frustrant deu ser no estimar-se, no estimar els alumnes, i amb tot, ser mestre!
Als 40 vaig patir un infart cerebral. Em prenc les coses en boma "ai Ignasi, no sabem mai si parles en broma o no" perquè la vida és molt seria. Als 40 vaig patir un infart cerebral que em va fer més humil, no prou encara. Llegeixo compulsivament fins a límits insospitables, corro pel bosc i debades ploro.
FB: Sabem que abans de fer de mestre vas passar per altres professions. Què diries que t'ha aportat ser mestre a les altres experiències i què hi ha de les altres experiències en fer de, i ser, mestre?
I: Sí he fet unes quantes coses abans de fer de mestre, per a mi és molt important, és un bagatge humà que hi duc sempre a sobre: pastisser, mosso de magatzem, llibreter, editor, gestor cultural, periodista, escriptor freelance, educador en pisos tutelats, presons, psiquiàtrics, regidor durant vuit anys ( de fet en el moment d' escriure això sóc l' alcalde accidental del meu poble.. ja ja ja ), assessor de comunicació en temes psicosocials, contista, animador a la lectura, conseller delegat, sindicalista, insubmís condemnat a 2 anys 4 mesos i un dia, pare, veí... i poeta.... tot compta...... per exemple en política corregeixo les faltes.. ja ja ja... no, en política he procurat sempre aprendre del qui sap i no prendre mai una decisió sense haver consultat als que saben, amb humilitat. Per a mi mestre no és el que ensenya, sinó el que aprèn.... quant més anys tinc menys coses se i més ganes d' aprendre. Hi ha dies, sobretot a mates, que no em preparo una classe per veure si sóc capaç d' aprendre amb ells, d' equivocar-me, de plantejar un problema sense saber gaire però amb ganes d' aprendre.
Com deia Ortega i Gasset, jo sóc jo i les meves circumstàncies, per això jo vaig a l' escola cada dia amb una il•lusió de nen petit, el dia que no la tingui plegaré.... faig moltes bromes als nens, no és per casualitat.. es perquè s'ha de generar un clima d' alegria i confiança, hem de creure ens els infants, però no en el pla teòric, que també, sinó que ho han de notar que els estimem i confiem en ells, com a mi m' agradaria. He aprés al llarg de la vida que la experiència no serveix de res sinó hi ha al darrera una voluntat humil d' aprendre i d' estimar... el que val és estimar el que fas i a la gent que t' envolta.
He vist molt de patiment, he vist morir gent, he conegut tristeses infinites, vides trencades per la droga o la pobresa.... i això m' ha fet ser molt humil i molt optimista alhora.... tot és pot fer i tot és possible.... no hi ha cap nen o nena que poguem dir que no es pot fer res amb ells.... però els hem d' escoltar primer... de tot cor.... sense por a perdre l' autoritat, l' autoritat es guanya estimant de debó.
FB: Quan vas estudiar Magisteri ja tenies una certa trajectòria vital. Com vas viure l'experiència? D'on va sorgir la idea d'estudiar Magisteri (a més, d'Educació Especial, segons tenim entès)?
Ignasi:
Va ser una experiència increïble, jo tenia 35 anys... el meu pas anterior per la uni havia estat fer Teologia (no, no anava per capellà.. és que m' agradava ja ja ja ) jo tenia unes ganes boges d' aprendre coses.... i vaig quedar força assedegat... els profes de Blanquerna són molt bons.. aquesta és la meva opinió: gairebé tots tenen experiència en fer de mestres i es nota molt.... quan entrava a classe, els primers dies, tots callaven... ja ja ja... però a poc a poc es van relaxar... vaig trobar el meu paper....i m' ho vaig passar pipa aprenent.... amb 35 anys l' avantatge es que saps relacionar millor els continguts: jo llavors treballava de nit a can Brians, era regidor de medi ambient i els caps de setmana feia guàrdies al psiquiàtric de Martorell, molts dies anava a classe sense dormir, per tant quan no hi havia classe em sabia greu.... la universitat és un privilegi, és un luxe, em considero afortunat.... i sabeu què? el primer any vaig estar a punt d' abandonar, va ser dur.... va ser un gran esforç.... hi havia dies que estava tan cansat que em feia mal físicament.... però vaig aprendre que si algú vol una cosa ha de lluitar per ella.... també els dies que plorava de son o quan se' m feia una muntanya haver d' entregar un treball.... em van ajudar els companys i jo també vaig ajudar... treball col•laboratiu... tornaria altra cop a començar....
La idea, per cert, me la va donar la meva dona, després d' un consell escolar de la escola dels meus fills, jo volia fer infermeria.. va ser gracies a ella.... em va convèncer.... tot i que jo sempre ho havia volgut ser....
FB: Què creus que ens poden aportar les TIC a l'aula? I a nosaltres com a professionals?
I: Les TIC poden aportar el mateix que els bolígrafs fa 40 anys, quan eren nous.. segur que hi havia que deia que era una barbaritat deixar els plumiers, que els nens i nenes oblidarien d' escriure amb plumier, com així ha estat... i la pregunta és ? i què ? les TIC no poden ser posades en dubte, com a ningú se li acudiria anar de colònies en carro perquè un autobús de dos pisos és una maquina infernal i perillosa.... senzillament el món es així l'escola hauria de fer el favor, si no es molèstia, d' adaptar-se al món.... per alguna vegada en la seva trajectòria... ja ja ja..... les TIC sense mestres que estimin la seva feina no té cap valor, però hi han de ser....de manera “impepinable”... perquè els llibres de text han perdut el seu sentit de manera claríssima, només són utils per a les editorials.... són anti-ecològics i a més limiten la informació, els seu suport ha passat de moda ja fa molt.... una tablet o un llibre electrònic són millors per dos milions de motius... i la informació està tota a google, i com ja fan alguns mestres es pot acotar a un Moodle o intranet de l’ escola.
Nosaltres hem d’ aportar amor a la nostra feina, als nens i nenes, a les famílies, al barri, a la ciutat, al món.... sentit crític i positiu en tot el que fem... prou de dir ja que els nens són això o allò altra, que les famílies nose cuantos.... prou de queixar-se i a treballar amb esperit crític però fent propostes.
Nosaltres hem de liderar l’ escola però hem de treure a ballar a tothom: .. sense exclusions.... l’ escola ha d’ obrir les portes al món. I ha de començar per les famílies....
FB: Segur que tothom ha tingut alguna vegada al cap com seria la seva escola ideal. Ens podries explicar alguna cosa de la teva? Com creus que podríem avançar cap aquí?
I: Seria una escola sense portes tancades amb pany i clau, sense llibres obligatoris de text, sense bates ( ja ja ja… no puc amb elles )… amb llum i molts de colors…i amb les portes obertes a la gent i al debat.... a la democràcia real.... fora files, i nens agafats de la bata com a elefants....A mi m’ encantaria treballar per projectes, individuals i per grups, barrejant les edats, per interessos i motivacions i no per assignatures i horaris.
Els mestres tindríem més feina i l’ obligació d’ aprendre i somriure ( no ho dic de broma ) hauria de ser una escola alegre.... a on també és pogués plorar i estar trist i a on els nens fossin els protagonistes, i els pares, i els mestres i els avis .... una escola a on es potenciés l’ autonomia i no la uniformitat vexatoria intel•lectualment i personalment.
Una escola amb objectius revisables cada any i sense dogmes de fe ni inquisicions curriculars absurdes...
Una escola plena de llum a on tot està sempre per fer i tot és possible!
Canviem de seient, com ja és costum, per intentar contestar el millor possible a les preguntes que ens ha fet l’Ignasi.
Preguntetes inofensives:
I: Creieu que és necessària la vocació per a fer de mestre/a? per què?
FB: Per ser mestre, sí. Per fer de mestre, potser no, i es pot fer de mestre i fer-ho molt i molt bé i ser molt bon professional. És una diferència que potser no fa tothom... per nosaltres no és qüestió de moralitat ni professionalitat ni de sou, sinó gairebé únicament de sentiment, de sentir passió per allò que estàs fent, saber que és el que t’omple. És allò que el psicòleg Mihalyi Csikszentmihalyi defineix com a “flow”!.
I: Què penseu dels mestres que veieu ara? creieu que estan massa instal•lats en la queixa o tenen raó?
FB: Dels de la Universitat, no en parlem. Dels mestres de les escoles potser no tenim una visió gaire àmplia, perquè ara per ara tampoc en coneixem tants.
Hem vist moltíssimes maneres de prendre’s les coses, probablement tantes com persones. N’hi ha que estan instal•lats en la queixa, però també n’hi ha que no es queixen, que potser és encara pitjor... i també n’hi ha molts que no només es queixen sinó que també actuen per intentar canviar les coses. I hi ha encara un altre grup que, en certa manera, estan al marge del sistema i tenen projectes molt interessants, trencadors en molts aspectes, però potser també poc generalitzables.
Entre no fer res i aconseguir canviar alguna cosa hi ha un ventall amplíssim. Però també és veritat que algunes queixes estan bastant fonamentades i formen part de problemàtiques a les quals tard o d’hora se’ls ha de donar una resposta satisfactòria per tothom: no podem ignorar-les, i la queixa és, com a mínim, la manera de no oblidar-nos-en. És una primera passa que necessàriament haurà d’anar seguida d’una segona: canviar! Per suposat, però, només queixant-nos no farem res. Si només fas la primera passa, tard o d'hora acabes perdent l'equilibri.
I: Si no fóssiu mestres.. què serieu?
FB: Anem una mica per parts... que això és complicat!
Anaïs: Crec que no m’ho havia plantejat mai. Em desconcerta! Què seria si no fós mestra? Realment si no fós mestra em dedicaria a fer qualsevol cosa relacionada amb el tracte humà, m’encanta veure evolucionar a la gent i involucrar-me en els seus processos vitals. No sé què seria si no fós mestra, però el que sí sé segur és que em dedicaria a fer alguna cosa que m’agradés i ja em buscaria en l’ambit no laboral quelcom que m’omplís.
Míryam: Jo tampoc m’ho havia plantejat mai, i espero no haver-me de veure mai en la situació de triar una altra cosa, perquè no sé si podria decidir-me per res. M’agraden i em criden moltes coses, el disseny web, la publicitat, la filologia, segur que trobaria molts treballs que puc fer i que m’agradarien, “peeerò...” em sembla que el que m’omple és això. I si mai em deixa d’omplir llavors hauré d’aturar-ho tot i buscar una alternativa, perquè no sé si podria dedicar-me tants anys de la meva vida a alguna cosa que “m’agrada, però no m’omple”... Només tinc una vida i aquesta no és una opció que em plantegi per viure-la, suposo que és qüestió de prioritats i circumstàncies. Jo sóc molt afortunada perquè tenia clar el que volia, que ja és un gran pas, i a més, l'oportunitat de fer-ho en condicions excepcionals. Segurament no tornaré a tenir mai aquesta sort!
Anna: Bona pregunta! Jo sí que m'ho havia plantejat, hi ha tantes coses per poder fer i que m'agradarien! Tot i que des de feia molt de temps ja sabia que volia ser mestra, em va costar decidir-me perquè deixava de banda moltes altres ocpions (educació social, psicologia, treball social, filologia, medicina, biologia, etc). Però després de pensar-ho bé vaig saber que ser mestra no era una opció més, era allò que realment volia ser!
I: Creieu que es pot ser mestre sense saber si els vostres alumnes tenen pessigolles o es mosseguen les ungles?
Fb: Aquesta resposta és unànime per part de totes tres. Es pot “fer de mestre” (i es pot fer de mestre molt bé), però no “ser mestre”. És una diferència molt subtil i potser molt difícil d’explicar sense ferir sensibilitats. Avui, almenys, ho veiem així.
I: I la vostra escola ideal, com seria??
La nostra escola ideal hauria de ser un lloc ple d’amor i respecte on es tinguessin en compte les relacions humanes, les capacitats individuals, les característiques de cada alumne i els seus desitjos.
A la nostra escola ideal, els mestres haurien de ser un equip, formar un claustre participatiu de debò on imperés un objectiu comú que mai s’hauria de perdre de vista: el benestar dels alumnes, perquè les persones s’han de cuidar com si fossin una llavor en ple creixement (que ho són), cadascuna amb la quantitat d'aigua i de nutrients que necessiten, en el moment precís, respectant els seus temps perquè puguin arribar a ser el que són.
A la nostra escola ideal, la ràtio seria més baixa de la que tenim, i hi hauria materials confeccionats pels mestres i les famílies, fins i tot suggerits pels alumnes, segons les necessitats de cada moment. Els alumnes tindrien veu i vot, i tothom tindria clars els límits. Hi hauria molts més espais a l'aire lliure i un dia a la setmana es passaria fora de l'escola. S'hi podria parlar de qualsevol tema; quan s'escolta, s'escoltaria de debò, amb tot el cos, com Momo. La nostra escola ideal estaria connectada amb el món, no aïllada.
... La nostra escola ideal tindria un pressupost altíssim, jeje.
I: Us estimeu a vosaltres mateixes?? com?
FB: I tant! Escoltant-nos, creient que som capaces, gaudint dels moments, menjant-nos un gelat gegant a la rambla, pensant en el nostre futur, llegint un bon llibre tot i que estiguem en plena època d’exàmens!, fent un cafè al bar, fent la feina ben feta, escoltant música, tenint la consciència tranquil•la, fent coses pels altres i per nosaltres, fent allò que ens agrada, aconseguint fer allò que NO ens agrada però hem de fer igualment, tenint converses que només som capaces d’entendre entre nosaltres, centenars de petites coses que fan que el dia a dia ens agradi i que ens aixequem pel matí pensant que val la pena ser nosaltres! Trobem fonamental saber estimar-nos per poder estimar, i això, si ets mestra, és un punt clau!, perquè si no t’estimes a tu i t'estimes els teus alumnes, com ets capaç d’afrontar situacions que precisen tant d'amor i confiança?, com tens aquella paciència infinita que s’ha de tenir amb els nens?, com has de saber posar-los límits?, com et pots enfadar perquè han fet alguna cosa malament enlloc d’enfadar-te amb ells?, com pots distingir quan estàs enfadada perquè ha passat alguna cosa greu i quan, simplement, estàs enfadada amb tu perquè les coses no van com voldries i no en saps més? Si no t'estimes i no t'escoltes, com pots escoltar i acompanyar, no ja a l'altre, sinó a una vintena de nens?
Quina cosa tan frustrant deu ser no estimar-se, no estimar els alumnes, i amb tot, ser mestre!
Traducción al castellano en breves ;).
Me ha gustado mucho leer a Ignasi, y descubrir que compartimos opiniones similares sobre lo esencial de un maestro. Me quedo con esta frase: "La experiencia no sirve de nada si no hay voluntad humilde de aprender y amar".
ResponEliminaGracias por el comentario, Tamara, confesamos que a nosotras nos encantó contestar su entrevista, pasamos un buen rato y nos hizo reflexionar...
ResponEliminaY gracias desde aquí a Ignasi: nos consta que la traducción extraoficial al castellano para Tamara fue cosa tuya ;)
Pronto volveremos a tener tiempo para dedicarle al blog y podremos traducir todas las entradas y páginas que quedan... y volver a publicar cosas. Disculpad la semana de silencio.
Míryam (de Febrer blau)