[+/-] Desplega la entrada en castellano
A lo mejor porque al estar todavía dentro de esa formación puede parecer que hacemos acusaciones más directas, más con nombre y apellidos; y es duro decir que "los estudiantes de Magisterio..." o "la gente que entra en la carrera..." cuando en el fondo hablas de personas que se sientan cada día a tu lado. Lo es especialmente porque no tenemos nada en contra de las personas concretas que, al fin y al cabo, siguen su camino lo mismo que tú y que yo.
Anaïs tiene una frase que nos gusta mucho, dice así: "Si no lo veo, no existe" y eso es en parte lo que pasa. Si no opinamos, si no generamos debate, si parece que nunca pasa nada, si los mismos estudiantes de Magisterio no somos críticos con lo que está pasando en nuestra realidad y en nuestro día a día, si no somos capaces de distinguir cuáles son los buenos profesores, si siguen sólo haciéndonos gracia las situaciones a las que se nos expone a veces en la facultad, si ya desde la cuna hacemos lo contrario de lo que esperaremos después de nuestros alumnos, si nos acogemos sin rechistar a los pactos de incompetencia con el profesorado... Nos estamos quedando justo antes de la coma.
No lo vemos, no queremos verlo. De esta manera no existe, en dos meses tendremos nuestro título y ya está. ¿No es eso un poco injusto con todas las partes implicadas?
Por otra parte, estamos cansadas de lanzar sólo mensajes negativos, de que nos lleguen sólo mensajes negativos. Los estudiantes de Magisterio, en boca de otros e incluso en la nuestra, parecemos, a veces, pequeños monstruitos: no tenemos espíritu crítico, no somos competentes, no queremos innovar, sólo nos preocupa tener el título y sacarnos las oposiciones, etc. La Universidad sale aún peor parada que nosotr@s.
En tres años todavía no hemos oído ni un solo comentario positivo, y lo que es peor, ni un sólo comentario constructivo. Quejarse porque algo se está haciendo mal o es mejorable es lícito y necesario, desde luego es mejor que el silencio, pero si nos quedamos inmóviles en ese punto, nada avanza.
Ahora, si habéis llegado hasta aquí, estaréis pensando: "Viene el punto en que estas, que acaban de llegar, sacan la varita mágica y lo arreglan todo..." Pues no. Porque nuestros 20 no son muchos, pero son suficientes para saber que no hay recetas mágicas que arreglen nada, sino que sólo el esfuerzo, la constancia, la dedicación, los proyectos y metas comunes, el trabajo en equipo y la confianza pueden empezar a cambiar las cosas. Y que aun así puede que no sea suficiente, pero habrá sido algo.
Todo esto, a nosotras que venimos de una generación bastante escéptica, nos deja con un regusto de "Ya, claro...", porque lo vemos lejos, casi altruista, sin recompensa inmediata. Y eso que consistiría en que cada cual hiciera (bien) su parte.
"Sé el cambio que quieres ver en el mundo" (M. Gandhi)
Imagen: El sembrador de estrellas. Kanvas, Lituania.
Imagen: El sembrador de estrellas. Kanvas, Lituania.
De modo que, como al poeta, nos queda la palabra. Nos queda hacer un parón, mirar alrededor y pensar qué es lo que nosotras podemos cambiar. Incitar al resto a que haga lo mismo. Desmentir, acto sobre acto, palabra sobre palabra, todas esas afirmaciones que se hacen de nosotros; demostrar que no son ciertas y que podemos cambiar nuestra parte.
Nos queda intentar sacar el máximo provecho posible de la formación que nos ofrecen e ir todavía más allá. Empezar reinventándonos, antes de que otros nos inventen para seguir caminos por los que nos hemos cansado de ir. Construir nuestra propia formación como profesionales y asumir que nadie va a hacerlo por nosotros, ni ahora, durante la formación inicial, ni nunca. Y sobretodo, hacerlo con alegría, con la alegría de crear y de compartir con los compañeros.
Nos queda esquivar el peligro que supone entrar en la carrera con motivación e ilusión, y poco a poco ir desilusionándose porque la formación que encontramos no es la que nos esperábamos tener: y esquivarlo siendo activos, pero también críticos con lo que está pasando.
Porque no por el hecho de asumir la responsabilidad en el propio proceso de desarrollo profesional eximimos al resto de hacer lo propio, ni esperamos cambiar la Universidad, ni somos mejores, sino simplemente consecuentes: consecuentes con nosotros, con la profesión que hemos elegido, con la sociedad y probablemente también con lo que más adelante pediremos a nuestros alumnos que hagan.
Pregúntate: ¿Qué puedes aportar tú a tu propia formación? ¿Y a la de tus compañeros?
Arran del debat als comentaris del bloc d'en Jordi Adell i a Twitter (veure Innovación didáctica y estadios de desarrollo profesional), i d'una de les preguntes "de tornada" de les nostres entrevistes, se'ns acut que tenim un bloc i fins ara no hem escrit ni una lletra sobre quelcom que ocupa moltes de les nostres converses.
[+/-] Desplega l'entrada en català
Potser perquè, en estar encara dins d'aquesta formació, pot semblar que fem acusacions més directes, més "amb nom i cognoms"; i és dur de dir que "els estudiants de Magisteri..." o "la gent que entra a la carrera..." quan, en el fons, parles de persones que seuen cada dia al teu costat. Ho és especialment perquè no tenim res en contra de les persones concretes que, al cap i a la fi, segueixen el seu camí com tu i com jo.
L'Anaïs té una frase que ens agrada molt i diu així: "Si no ho veig, no existeix" i això és, en part, el que passa. Si no opinem, si no generem debat, si sembla que mai no passa res, si nosaltres els estudiants de Magisteri no som crítics amb el que està passant a la nostra realitat i el nostre dia a dia, si no som capaços de distingir quins són els bons professors, si segueixen només fent-nos gràcia les situacions a què se'ns exposa de vegades a la facultat, si ja des del bressol fem el contrari del que esperarem després dels nostres alumnes, si ens acollim sense queixes als pactes d'incompetència amb el professorat... Ens estem quedant just davant la coma.
No ho veiem, no volem veure-ho. D'aquesta manera, no existeix, d'aquí dos mesos tindrem el nostre títol i ja està. No és això una mica injust amb totes les parts implicades?
D'altra banda, estem cansades de llençar només missatges negatius, que ens arribin només missatges negatius. Els estudiants de Mestre, en boca d'altres i fins i tot a la nostra, semblem, de vegades, petits dimoniets: no tenim esperit crític, no som competents, no volem innovar, només ens preocupa tenir el títol i treure'ns les oposicions, etc. La Universitat surt encara pitjor parada que nosaltres.
En tres anys, encara no hem sentit ni un sol comentari positiu, i el que es pitjor, ni un sol comentari constructiu. Queixar-se perquè quelcom s'està fent malament o és millorable és lícit i necessari, no hi ha dubtes que és millor que el silenci, però si ens quedem inmòbils en aquest punt, res no avança.
Ara, si heu arribat fins aquí, estareu pensant: "Arriba el punt en què aquestes, que acaben d'arribar, treuen la vareta màgica i ho arreglen tot..." Doncs no. Perquè els nostres 20 no són gaires, però són suficients per saber que no hi ha receptes màgiques que arreglin res, sinó que només l'esforç, la constància, la dedicació, els projectes i fites comuns, el treball en equip i la confiança poden començar a canviar les coses. I que, amb tot, pot ser que no sigui suficient, però haurà estat alguna cosa.
Tot això, a nosaltres, que venim d'una generació bastant escèptica, ens deixa amb regust de "Ja, esclar...", perquè ho veiem lluny, gairebé altruista, sense recompensa immediata. I això que consistiria a que cadascú fes (bé) la seva part!
"Sigues el canvi que vols veure al món" (M. Gandhi)
Imagen: El sembrador d'estels. Kanvas, Lituania.
Imagen: El sembrador d'estels. Kanvas, Lituania.
Així que, com al poeta, nos queda la palabra. Ens queda fer una aturada, mirar al voltant i pensar què és el que nosaltres podem canviar. Incitar la resta perquè faci el mateix. Desmentir, acte a acte i paraula a paraula, totes aquelles afirmacions que es fan sobre nosaltres; demostrar que no són certes i que podem canviar la nostra part.
Ens queda intentar treure el màxim profit possible de la formació que ens ofereixen i anar encara més enllà. Començar reinventant-nos, abans que altres ens inventin per seguir camins pels quals ens n'hem cansat d'anar. Construir la nostra pròpia formació com a professionals i assumir que ningú no ho farà per nosaltres, ni ara, durant la formació inicial, ni mai. I sobretot, fer-ho amb alegria, amb l'alegria de crear i de compartir amb els companys.
Ens queda esquivar el perill que suposa entrar a la carrera amb motivació i il·lusió i poc a poc anar desil·lusionant-se perquè la formació que trobem no és la que ens esperàvem: i esquivar-ho sent actius, però també crítics amb el que està passant.
Perquè no pel fet d'assumir la responsabilitat del propi procés de desenvolupament professional eximim la resta de fer el mateix, ni esperem canviar la Universitat, ni som millors, sinó simplement conseqüents: conseqüents amb nosaltres, amb la professió que hem triat, amb la societat i probablement també amb el que més endavant demanarem als nostres alumnes que facin.
Pregunta't: Què pots aportar tu a la teva formació? I a la dels teus companys?
Hola Febrer Blau!
ResponEliminaSóc la Maria, la vostra companya de classe. Us comento perquè teniu molta raó en això que heu escrit. Jo estic molt cansada de sentir comentaris poc encoratjadors i negatius, sempre cap al enfocats cap al camí més fosc.
Fa temps que vaig decidir canviar el "xip", és cert que estem en un camí llarg, difícil i que cada vegada sembla que sigui més "intransitable". Però ho aconseguirem!! I tant que si!!! Per alguna cosa sentim la professió de mestres tant nostra i per alguna cosa continuem endavant. Hi ha un lloc de feina que ens espera i tard o d'hora (més val d'hora siguem sincers) el tindrem. Continuarem estudiant i innovant-nos.
A mi això em fa seguir, us sóc sincera.
Tinc moltes ganes de tenir la meva aula i els meus alumnes i d'aprendre molt!! I sé que és possible.
Un petó noies i seguiu endavant!!!Això un queda molt bé ;)!!
Maria Torné.
* això US queda molt bé!
ResponElimina(aquestes hores...!! )
Moltes gràcies pel teu comentari, Maria. És clar que ho aconseguirem!
ResponEliminaM'has fet pensar en una de les respostes que li vam donar a l'Inés (aquí: http://progresseninadequadament.blogspot.com/2011/03/entrevista-de-ida-y-vuelta-ines-andres.html ). Ella ens preguntava sobre la percepció que teníem de la vocació i les ganes dels nostres companys, etc.
Vam dir el següent: "Suposem que depèn molt de cada persona, i sobretot de la seva manera d’expressar-ho, perquè moltes vegades ens portem sorpreses i aquella persona de la qual no en sabies gairebé res fa coses d’allò més interessants i té motivacions que tu no coneixies"
I la qüestió és que n'estem convençudes i no ho vam dir per dir: Segur que ens queda molt per conèixer i per aprendre de tots vosaltres!
Míryam (de Febrer Blau)
Hey muy bien el post!
ResponEliminaPor cierto me ha hecho gracia ver esta primera foto, la ví cuando estuve en Letonia. Me encantó por cierto
Privilegiado por haberla visto "en vivo y en directo" ;) A mí me llegó un día por correo electrónico, me pareció muy curiosa...
ResponEliminaUn saludo
Míryam (de Febrer blau)