¡Hola, blogueros!
El curso pasado, en la asignatura "Aspectos evolutivos y didácticos de la deficiencia visual", como trabajo, tuvimos que adaptar algún material. Nosotras elegimos adaptar un cuento, y de entre todos los cuentos, con este tuvimos una conexión especial, de modo que fue el elegido. [+/-] Seguir leyendo en castellano
Nos pareció muy adecuado para tratar con los niños temas como la autoestima, valorar las propias capacidades, etc.
Nuestra adaptación consistió, por una parte, en "traducir" todas las imágenes a sensaciones táctiles y auditivas, y por otra, en escribirlo en Braille. Además, decidimos hacer una versión en audio, contando con la participación de Susana, la hermana de Míryam, que nos prestó su voz. Hoy lo compartimos con tod@s vosotr@s porque, quién sabe, quizá a alguien le pueda servir como material para su aula... "Sueños de algodón" nos cuenta la historia de una blanca bola de algodón que quiso volar, y luego... en fin, no os adelantamos nada. Os dejamos con el audiocuento y algunas fotografías.
Salut, blocaires!
El curs passat, a l'assignatura "Aspectes evolutius i didàctics de la deficiència visual", com a treball, vam haver d'adaptar algun material. Nosaltres vam triar adaptar un conte, i entre tots els contes, amb aquest vam tenir una connexió especial, de manera que va ser l'elegit. [+/-] Seguir llegint en català
Ens va semblar molt adequat per tractar amb els infants temes com ara l'autoestima, valorar les pròpies capacitats, etc.
La nostra adaptació va consistir, d'una banda, a "traduir" totes les imatges a sensacions tàctils i auditives, i de l'altra, a escriure-ho en Braille. A més, vam decidir de fer una versió en àudio, comptant amb la participació de la Susana, la germana de la Míryam, que ens va deixar prestada la seva veu. Avui ho compartim amb tots vosaltres perquè, qui sap, potser a algú li pot servir com a material per a la seva aula... "Sueños de algodón" ens explica la història d'una blanca bola de cotó fluix que desitjava volar, i després... bé, no us adelantem res. Us deixem amb l'audioconte i algunes fotografies.
A lo mejor porque al estar todavía dentro de esa formación puede parecer que hacemos acusaciones más directas, más con nombre y apellidos; y es duro decir que "los estudiantes de Magisterio..." o "la gente que entra en la carrera..." cuando en el fondo hablas de personas que se sientan cada día a tu lado. Lo es especialmente porque no tenemos nada en contra de las personas concretas que, al fin y al cabo, siguen su camino lo mismo que tú y que yo.
Anaïs tiene una frase que nos gusta mucho, dice así: "Si no lo veo, no existe" y eso es en parte lo que pasa. Si no opinamos, si no generamos debate, si parece que nunca pasa nada, si los mismos estudiantes de Magisterio no somos críticos con lo que está pasando en nuestra realidad y en nuestro día a día, si no somos capaces de distinguir cuáles son los buenos profesores, si siguen sólo haciéndonos gracia las situaciones a las que se nos expone a veces en la facultad, si ya desde la cuna hacemos lo contrario de lo que esperaremos después de nuestros alumnos, si nos acogemos sin rechistar a los pactos de incompetencia con el profesorado... Nos estamos quedando justo antes de la coma.
No lo vemos, no queremos verlo. De esta manera no existe, en dos meses tendremos nuestro título y ya está. ¿No es eso un poco injusto con todas las partes implicadas?
Por otra parte, estamos cansadas de lanzar sólo mensajes negativos, de que nos lleguen sólo mensajes negativos. Los estudiantes de Magisterio, en boca de otros e incluso en la nuestra, parecemos, a veces, pequeños monstruitos: no tenemos espíritu crítico, no somos competentes, no queremos innovar, sólo nos preocupa tener el título y sacarnos las oposiciones, etc. La Universidad sale aún peor parada que nosotr@s.
En tres años todavía no hemos oído ni un solo comentario positivo, y lo que es peor, ni un sólo comentario constructivo. Quejarse porque algo se está haciendo mal o es mejorable es lícito y necesario, desde luego es mejor que el silencio, pero si nos quedamos inmóviles en ese punto, nada avanza.
Ahora, si habéis llegado hasta aquí, estaréis pensando: "Viene el punto en que estas, que acaban de llegar, sacan la varita mágica y lo arreglan todo..." Pues no. Porque nuestros 20 no son muchos, pero son suficientes para saber que no hay recetas mágicas que arreglen nada, sino que sólo el esfuerzo, la constancia, la dedicación, los proyectos y metas comunes, el trabajo en equipo y la confianza pueden empezar a cambiar las cosas. Y que aun así puede que no sea suficiente, pero habrá sido algo.
Todo esto, a nosotras que venimos de una generación bastante escéptica, nos deja con un regusto de "Ya, claro...", porque lo vemos lejos, casi altruista, sin recompensa inmediata. Y eso que consistiría en que cada cual hiciera (bien) su parte.
"Sé el cambio que quieres ver en el mundo" (M. Gandhi) Imagen: El sembrador de estrellas. Kanvas, Lituania.
De modo que, como al poeta, nos queda la palabra. Nos queda hacer un parón, mirar alrededor y pensar qué es lo que nosotras podemos cambiar. Incitar al resto a que haga lo mismo. Desmentir, acto sobre acto, palabra sobre palabra, todas esas afirmaciones que se hacen de nosotros; demostrar que no son ciertas y que podemos cambiar nuestra parte.
Nos queda intentar sacar el máximo provecho posible de la formación que nos ofrecen e ir todavía más allá. Empezar reinventándonos, antes de que otros nos inventen para seguir caminos por los que nos hemos cansado de ir. Construir nuestra propia formación como profesionales y asumir que nadie va a hacerlo por nosotros, ni ahora, durante la formación inicial, ni nunca. Y sobretodo, hacerlo con alegría, con la alegría de crear y de compartir con los compañeros.
Nos queda esquivar el peligro que supone entrar en la carrera con motivación e ilusión, y poco a poco ir desilusionándose porque la formación que encontramos no es la que nos esperábamos tener: y esquivarlo siendo activos, pero también críticos con lo que está pasando.
Porque no por el hecho de asumir la responsabilidad en el propio proceso de desarrollo profesional eximimos al resto de hacer lo propio, ni esperamos cambiar la Universidad, ni somos mejores, sino simplemente consecuentes: consecuentes con nosotros, con la profesión que hemos elegido, con la sociedad y probablemente también con lo que más adelante pediremos a nuestros alumnos que hagan.
Potser perquè, en estar encara dins d'aquesta formació, pot semblar que fem acusacions més directes, més "amb nom i cognoms"; i és dur de dir que "els estudiants de Magisteri..." o "la gent que entra a la carrera..." quan, en el fons, parles de persones que seuen cada dia al teu costat. Ho és especialment perquè no tenim res en contra de les persones concretes que, al cap i a la fi, segueixen el seu camí com tu i com jo.
L'Anaïs té una frase que ens agrada molt i diu així: "Si no ho veig, no existeix" i això és, en part, el que passa. Si no opinem, si no generem debat, si sembla que mai no passa res, si nosaltres els estudiants de Magisteri no som crítics amb el que està passant a la nostra realitat i el nostre dia a dia, si no som capaços de distingir quins són els bons professors, si segueixen només fent-nos gràcia les situacions a què se'ns exposa de vegades a la facultat, si ja des del bressol fem el contrari del que esperarem després dels nostres alumnes, si ens acollim sense queixes als pactes d'incompetència amb el professorat... Ens estem quedant just davant la coma.
No ho veiem, no volem veure-ho. D'aquesta manera, no existeix, d'aquí dos mesos tindrem el nostre títol i ja està. No és això una mica injust amb totes les parts implicades?
D'altra banda, estem cansades de llençar només missatges negatius, que ens arribin només missatges negatius. Els estudiants de Mestre, en boca d'altres i fins i tot a la nostra, semblem, de vegades, petits dimoniets: no tenim esperit crític, no som competents, no volem innovar, només ens preocupa tenir el títol i treure'ns les oposicions, etc. La Universitat surt encara pitjor parada que nosaltres.
En tres anys, encara no hem sentit ni un sol comentari positiu, i el que es pitjor, ni un sol comentari constructiu. Queixar-se perquè quelcom s'està fent malament o és millorable és lícit i necessari, no hi ha dubtes que és millor que el silenci, però si ens quedem inmòbils en aquest punt, res no avança.
Ara, si heu arribat fins aquí, estareu pensant: "Arriba el punt en què aquestes, que acaben d'arribar, treuen la vareta màgica i ho arreglen tot..." Doncs no. Perquè els nostres 20 no són gaires, però són suficients per saber que no hi ha receptes màgiques que arreglin res, sinó que només l'esforç, la constància, la dedicació, els projectes i fites comuns, el treball en equip i la confiança poden començar a canviar les coses. I que, amb tot, pot ser que no sigui suficient, però haurà estat alguna cosa.
Tot això, a nosaltres, que venim d'una generació bastant escèptica, ens deixa amb regust de "Ja, esclar...", perquè ho veiem lluny, gairebé altruista, sense recompensa immediata. I això que consistiria a que cadascú fes (bé) la seva part!
"Sigues el canvi que vols veure al món" (M. Gandhi) Imagen: El sembrador d'estels. Kanvas, Lituania.
Així que, com al poeta, nos queda la palabra. Ens queda fer una aturada, mirar al voltant i pensar què és el que nosaltres podem canviar. Incitar la resta perquè faci el mateix. Desmentir, acte a acte i paraula a paraula, totes aquelles afirmacions que es fan sobre nosaltres; demostrar que no són certes i que podem canviar la nostra part.
Ens queda intentar treure el màxim profit possible de la formació que ens ofereixen i anar encara més enllà. Començar reinventant-nos, abans que altres ens inventin per seguir camins pels quals ens n'hem cansat d'anar. Construir la nostra pròpia formació com a professionals i assumir que ningú no ho farà per nosaltres, ni ara, durant la formació inicial, ni mai. I sobretot, fer-ho amb alegria, amb l'alegria de crear i de compartir amb els companys.
Ens queda esquivar el perill que suposa entrar a la carrera amb motivació i il·lusió i poc a poc anar desil·lusionant-se perquè la formació que trobem no és la que ens esperàvem: i esquivar-ho sent actius, però també crítics amb el que està passant.
Perquè no pel fet d'assumir la responsabilitat del propi procés de desenvolupament professional eximim la resta de fer el mateix, ni esperem canviar la Universitat, ni som millors, sinó simplement conseqüents: conseqüents amb nosaltres, amb la professió que hem triat, amb la societat i probablement també amb el que més endavant demanarem als nostres alumnes que facin.
Os presentamos el corto que hemos grabado para la asignatura "Nuevas tecnologías aplicadas a la educación". Sinopsis: El contenido de una caja de cartón que va cambiando de manos nos revelará, a través de un entramado de intercambios para nada arbitrarios, una historia de amor entre dos personas. El tiempo, como el amor, avanza irremediablemente. Uno quiere poner fin, el otro espera un principio. ¿Podrán nuestros protagonistas burlarse de todo ello? ¿O caerán en la trampa?
Us presentem el curtmetratge que hem gravat per a l'assignatura "Noves tecnologies aplicades a l'educació" Sinopsi: El contingut d'una capsa de cartró que va canviant de mans ens revelarà, a través d'un entramat d'intercanvis gens arbitraris, una història d'amor entre dues persones. El temps, com l'amor, avança irremediablement, l'un vol posar un final, l'altre espera un principi. Podran els nostres protagonistes burlar-se'n? O cauran en el seu parany?
¡Hola, blogueros! Hoy tenemos el placer de entrevistar a Inés Andrés. Ella también “nos puso deberes” y nos envió unas preguntas muy interesantes que hemos intentado responder lo mejor posible. Sin más dilación, le pasamos la palabra.
Me llamo Inés Andrés y soy profesora (interina) de Lengua castellana y literatura en Secundaria. Mi trayectoria profesional es muy cortita porque tan solo llevo dos años en la docencia. El curso pasado trabajé con alumnos de diversificación en Palencia y éste, preparo a un grupo para el examen de acceso a ciclos formativos de grado superior en mi ciudad, Burgos (de hecho en el instituto en el que yo estudié, una experiencia que me encanta). Mi relación con las TIC también es muy reciente. En octubre de 2010, abrí un blog como tarea obligatoria para un curso del ITE sobre las TIC en el área de Lengua y a partir de entonces no he dejado de descubrir iniciativas, herramientas, ideas y sobre todo, gente interesante que trabaja y colabora para mejorar la educación. En resumen, soy una novata profe de lengua recién llegada al mundillo de las TIC, entusiasmada por todo lo que está aprendiendo, dentro y fuera del aula. Mi blog se llama Lengüetrazos (http://lenguetrazos.blogspot.com) y en Twitter soy @inandlop.
A continuación, os presentamos las preguntas que Febrer Blau hizo y que muy amablemente nos respondió. Febrer Blau: Háblanos un poquito de ti: ¿Qué te llevó a ser profesora de lengua y literatura, a tener un blog...? ¿De dónde salió "Lengüetrazos"? Se puede decir que yo “he mamado” mucho la docencia en casa. Mi padre ha sido un profe de lengua entregado, vocacional, entusiasta y trabajador (no porque sea mi padre, es la realidad) y el amor por la asignatura y por la docencia es algo que recuerdo en mí desde siempre. A pesar de esto, por diferentes circunstancias, trabajé durante casi diez años en algo que nada tenía que ver con la docencia y mi incorporación a las aulas no llegó hasta el curso 2009/2010. En mis comienzos, ya vi que los alumnos que hoy tenemos en las aulas son diferentes a como éramos nosotros, sobre todo en la forma de aprender; necesitan más actividad y les cuesta estar callados escuchando al profesor. Por eso, aunque hasta entonces no me había acercado mucho a las tecnologías (correo electrónico y poco más) comencé a preparar muchas de mis clases intentando captarles a través de la pantalla y descubrí lo que algunos profesores estaban haciendo (Lourdes Domenech, Antonio Solano, Silvia González Goñi, los chicos de Tres Tizas, las chicas de Bloggeando, Estrella y su Tribu de PCPI y tantos otros) No pasé de mi papel de observadora, pero me sirvió para abrir los ojos y descubrir que los alumnos necesitan una metodología distinta a la que yo tuve cuando fui alumna y que tenía que ponerme las pilas con urgencia. Si esto me abrió los ojos, una charla de Pere Marquès en unas jornadas de la Facultad de Educación de la Universidad de Burgos me abrió la mente y me apunté a uno de los cursos del ITE: Iniciación a las TIC en el área de Lengua. Ahí llegó realmente el cambio porque al abrir mi blog, dejé de visitar otros como mera lectora, comencé a relacionarme con otros profes blogueros y a sentirme parte de una comunidad de personas que colaboran, se ayudan y comparten todo lo que pueden. Una comunidad en la que me siento acogida y sé que no quiero abandonar y con la que me siento en deuda porque, de momento, aporto poco, pero todo llegará. Así nacieron mis Lengüetrazos, un blog que está empezando y que, tras casi seis meses de vida aún no sé muy bien hacia dónde va pero que me ha abierto la puerta a ese mundo maravilloso de la blogosfera. Algún día espero poder llevar mis Lengüetrazos al aula, de momento, con mis alumnos no es posible.
FB: ¿Qué crees que pueden aportar la filosofía de la web 2.0, y la web 2.0, a la escuela? ¿Qué nos puede aportar como docentes? Las herramientas que la web 2.0 pone a disposición de los docentes pueden ayudarnos a conseguir ese cambio metodológico tan necesario y lograr que sean los alumnos y no los profesores los protagonistas del trabajo del aula. Creo que la visión de Internet como biblioteca, imprenta y canal de comunicación, idea de Jordi Adell que yo aprendí en el blog de Lourdes Domenech, debe ser el punto de partida de nuestras actividades. Gracias a la web 2.0 los alumnos tienen toda la información a su disposición, pueden publicar trabajos en todos los formatos posibles y además pueden compartirlo con toda la comunidad. Los docentes por tanto, estamos viviendo un momento que conlleva unas oportunidades maravillosas para poder buscar una nueva forma de realizar nuestro trabajo y no podemos desperdiciarlo. Por otra parte, el espíritu de la web 2.0 para mí se resume en colaborar y compartir con los demás, por tanto, creo que el hecho de que los alumnos enfrenten el proceso de enseñanza a través de este prisma, no puede traer más que beneficios, a ellos mismos como personas y a todos nosotros como sociedad.
Probablemente en el futuro nosotras también seremos maestras de lengua (o como mínimo enseñaremos esta área), aunque en primaria. ¿Algún consejo? Dada mi corta experiencia, no me siento en disposición de daros ningún consejo, pero os paso el único que me dio mi padre: en clase, siempre, siempre hay que dar a los alumnos mucho amor y aderezar las clases con mucho humor. Y poner mucha, mucha ilusión en lo que haces y no dejarte vencer por los momentos duros (que los habrá), ni por la desmotivación (que a veces también llegará).
Si estuviera en tu mano introducir un cambio educativo (de cualquier tipo) para la escuela: ¿Qué cambiarías? Uff, supongo que hay mucho que cambiar, entre otras cosas, aspectos del sistema educativo con los que no estoy de acuerdo y no creo que beneficien en absoluto el crecimiento de los alumnos como personas trabajadoras (aspecto que considero esencial), pero hoy por hoy, ilusionada como estoy en mis comienzos, lo que más me llama la atención y más me gustaría poder transformar, es la actitud de muchos compañeros de profesión. La permanente queja, el vivir instalados en el victimismo, el esperar a que alguna fuerza externa venga a resolver que “estos chicos no te escuchan”, el tratar a los alumnos como si fuesen el enemigo, la poca entrega al trabajo; resumiendo, la nula dedicación a sus alumnos de algunos profesores.
Como sabéis, estas entrevistas son un poco especiales, así que ahora cerrad los ojos e imaginaos que nos cambiamos de sillón. ¡Las entrevistadas pasamos a ser nosotras! Inés: Vi la presentación que diseñasteis para dar a conocer vuestro blog (que me gustó mucho) pero no lo estoy siguiendo porque está en catalán y me cuesta mucho, mucho entenderlo. A Miryam sí la sigo en “laorugadormida” pero desde hace muy poquito así que sé muy poco de las tres. Por todo esto, igual os hago repetiros con mi primera pregunta (tal vez esté contestada ya en los blogs) pero me gustaría saber algo más sobre esta aventura que habéis comenzado:
No me queda claro que qué titulación estudiáis, ¿educación especial, primaria…? ¿En qué Universidad? ¿Hacer el blog ha sido una tarea obligatoria de la asignatura o es una iniciativa vuestra? ¿Cómo os pensáis organizar a la hora de escribir el blog? ¿Parecido a los “tresticeros”, una para cada día, cada una acerca de un tema?
Febrer Blau: Uy, vamos por partes. Primero la fácil: Estudiamos tercer curso de Educación especial en la universidad Rovira i Virgili de Tarragona. Somos la última promoción de la facultad que se titulará con el plan “viejo”, el de 1997. La verdad es que la creación del blog ha sido mitad y mitad. Es cierto que es una de las tareas de la asignatura “Nuevas tecnologías aplicadas a la educación”, concretamente la tarea que aglutinará todas las demás (ya las iréis viendo), pero también teníamos pensado iniciar uno por nuestra cuenta, porque el año pasado veíamos a otros compañeros hacer el blog para esta misma asignatura y nos picó el gusanillo. ¡Somos así de curiosas! La organización no es nuestro punto fuerte, todo hay que decirlo. A veces nos reunimos físicamente para escribir (como en este momento), otras nos reunimos por otras vías (MSN, Facebook...) para ir comentando lo que escribimos, otras escribimos la entrada y la dejamos en borrador para que la vean las otras dos y hagan sus aportaciones… depende del momento y de la entrada. Nos hemos propuesto escribir como mínimo una o dos entradas a la semana e ir alternando los tres temas de que tratará el blog (Educación y TIC, Educación Especial, Lengua y literatura), y si es posible aglutinar varios en una entrada, pues mejor. No nos hemos dividido “a persona por tema” porque ya hemos comprobado en otras ocasiones que no es funcional para el grupo. I: ¿Habéis trabajado ya como maestras en prácticas o cosas por el estilo? No sé cómo funciona el sistema en Cataluña. FB: Sí, hemos hecho prácticas en escuelas, 10 días el curso pasado y 3 meses este curso. En las últimas, que son las más relevantes (porque en 10 días no da tiempo de casi nada), Anaïs estuvo en una escuela de Educación Especial, Anna en una escuela ordinaria pública de nueva creación en un pueblo costero, y Míryam en una escuela ordinaria pública en un barrio a las afueras de Tarragona. En la escuela ordinaria estuvimos ubicadas en el aula de Educación Especial, porque el primer período de prácticas es generalista, pero el segundo depende de tu especialidad. ¡Fue toda una experiencia! Nos dejó con ganas de empezar a trabajar enseguida, cuántas cosas por hacer… I: Desde la distancia, se aprecia vuestra vocación y vuestras ganas, ¿apreciáis esto en la mayoría de compañeros de aula en la universidad? ¿Os insisten en ese aspecto vuestros profes? FB: ¡Pregunta comprometida! Suponemos que depende mucho de cada persona, y sobretodo de su forma de expresarlo, porque muchas veces nos llevamos sorpresas y aquella persona de la que no sabías casi nada, hace cosas de lo más interesantes y tiene motivaciones que tú no conocías. En magisterio tiene que haber (o debería) vocación, pero en concreto en nuestra especialidad se hace bastante necesario tener una mirada concreta, una forma de enfocar las cosas, y eso es lo que quizá apreciamos más. Como el blog lo van a ver nuestros compañeros, les pasamos la pelota si quieren añadir algo. Sobre los profesores… quizás no todos, pero en general, sí que suelen preguntarnos al inicio de la asignatura cuáles son nuestras motivaciones para estar donde estamos, qué experiencias previas tenemos, etc. En general, luego es algo que queda ahí y ya está, si bien hay algunas excepciones de profesoras que continuamente nos motivan, nos animan a seguir, “nos dejan hacer” cuando proponemos cosas… Sería interesantísimo que Anaïs compartiese las experiencias de su voluntariado, animadla a que se asome más al blog. Y los cuentos de Anna también, que siempre se agradecen las historias. ¿Los dibujillos del blog son suyos? ¡Me encantan! Anaïs: Buenas, Anaïs al habla. Soy una de las tres casi-maestras de este trío que compone “Febrer Blau”. Es cierto que en la actualidad estoy realizando una tarea de voluntariado en mi antiguo colegio de prácticas, un centro de educación especial concertado que pertenece a la Asociación Provincial de Parálisis Cerebral (APPC) de Tarragona. Cuál es mi labor, os preguntareis, pues me encargo de proporcionar apoyo en una actividad de psicomotricidad que se desarrolla todos los martes por la mañana durante todo el curso. Somos dos los grupos que mantenemos esta actividad, un grupo que trabaja iniciación al deporte que se compone de niños con una afectación motriz y cognitiva menor y otro grupo que trabaja en sesiones de psicomotricidad adaptadas con niños con una afectación motriz y cognitiva más elevada. Yo trabajo concretamente con el segundo grupo, ya que es el que precisa más esfuerzo físico por parte del adulto. Qué os puedo contar de la experiencia... pues que cada hora que paso con los niños descubro nuevas formas de comunicar, me reinvento y hasta descubro cualidades que desconocía en mi persona. Es increíble y sumamente gratificante ver cómo un esfuerzo que para mí es realmente pequeño supone para ellos sonrisas constantes. Cada canción, cada voltereta, cada cuento o cada actividad están llenos de sorpresas. La verdad es que estoy aprendiendo mucho de ellos y de Xavier, mi ex tutor de prácticas que es también el encargado de la actividad de psicomotricidad. Queridos “Febreros de colores” si queréis hacerme alguna otra pregunta sobre el tema dejad un comentario y contestaré con mucho gusto. Anna: Muchas gracias, Inés, por este diálogo compartido y por compartir tu experiencia y opiniones con tod@s nosotr@s. Y los cuentos de Anna... :) ¡Lo de los cuentos viene porque me encantan! “Había una vez... “una vez” que a fuerza de ser contada, se repitió tantas veces… que se volvió realidad.” (Jorge Bucay) Los cuentos, las historias, nos llevan a imaginar, crear, descubrir… Las palabras te trasladan a otro mundo, un mundo lleno de emociones, aventuras, etc. ¿A quién no le pueden gustar? Mi relación con los cuentos empezó con un: “¿Me cuentas un cuento?”. Nunca me cansaba de escucharlos y por suerte, siempre encontraba a alguien dispuesto a contarme alguno. Hasta el día en que aprendí a leer… Entonces fue cuando me dejaron sola con los libros. Poco a poco, fui descubriendo la forma de transformar ese montón de letras en historias. ¡Era genial! ¡Podía leer cuando quisiese! Aquellos cuentos me fascinaban y los mayores que antes me contaban historias no podían vivir sin conocerlos, así que nos cambiamos los papeles, era yo quien les decía: “¿Te cuento un cuento?” ¡Y sí, los dibujillos son míos! ¡Gracias! La fascinación por los dibujos creció entre las páginas ilustradas de aquellos cuentos que llegaban a mis manos. Pero ya desde mucho antes me gustaba, pasaba largos ratos sentada con mis hojas y colores. Si lo tenía en la cabeza podía dibujarlo, o por lo menos, intentarlo.
Hasta aquí llega la primera entrevista de ida y vuelta, que esperamos que sea la primera de muchas otras y que nos sirva para generar y abrir nuevos debates. Tenemos otras en el correo esperando a que la parte "de vuelta" pueda ser contestada, y otras que vienen en camino para sorprendernos, cada día más. Os agradecemos infinitamente vuestra participación desinteresada. ¿Tú también quieres participar en este experimento de diálogo compartido? ¡Anímate! Sólo tienes que escribirnos un correo y te explicaremos largo y tendido cómo funciona. ¿Nos hemos dejado algo en el tintero? Compañeros de facultad, ¿queréis añadir alguna cosa a nuestras respuestas? ¡Adelante! Comentad con confianza...
A Inés: Muchas gracias por haberte animado a participar desde el principio. Ha sido un placer leer tus respuestas y sentarnos juntas a contestarte. Como ves, el "problema" de la lengua ya está solucionado, ahora las entradas son bilingües y nos puedes leer sin dificultad. Sólo hará falta un pelín de paciencia para que podamos traducir todas las páginas y entradas anteriores y encontremos solución a los elementos fijos del blog. Esperamos seguir compartiendo contigo esta aventura digital, aportar lo que podamos y continuar aprendiendo de ti. ¡GRACIAS!
Salut, blocaires! Avui tenim el plaer d’entrevistar l’Inés Andrés. Ella també ens va “posar deures” i ens va enviar algunes preguntes molt interessants que hem intentat respondre el millor que hem pogut. Sense més dilació, li passem la paraula. [+/-] Segueix llegint en català
Em dic Inés Andrés i sóc professora (interina) de Llengua castellana I literatura a Secundària. La meva trajectòria professional és molt curteta perquè només porto dos anys a la docència. El curs passat vaig treballar amb alumnes de diversificació a Palencia i, aquest, preparo a un grup per a l’examen d’accés a Cicle formatiu de Grau superior a la meva ciutat, Burgos (de fet, a l’institut on jo vaig estudiar, una experiència que m’encanta). La meva relació amb les TIC també és molt recent. A l’octubre del 2010 vaig obrir un bloc com a tasca obligatòria per un curs del ‘ITE sobre les TIC en l’àrea de llengua, i des de llavors no he deixat de descobrir iniciatives, eines, idees i, sobretot, gent interessant que treballa i col•labora per millorar l’educació. En resum, sóc una mestra “novata” de llengua acabada d’arribar al món de les TIC, entusiasmada per tot el que està aprenent, dins i fora de l’aula. El meu bloc es diu Lengüetrazos (http://lenguetrazos.blogspot.com) i al Twitter sóc @inandlop.
A continuació, us presentem les preguntes que Febrer Blau va fer i que molt amablement ens va respondre. FB: Parla’ns una miqueta de tu: Què et va portar a ser professora de llengua i literatura, a tenir un bloc...? D’on va sortir “Lengüetrazos”? I: Podríem dir que jo he mamat molt de la docència a casa. El meu pare ha estat mestre de llengua entregat, vocacional, entusiasta i treballador (no perquè sigui el meu pare, és la realitat) i l’amor per l’assignatura i per la docència és quelcom que recordo en mi des de sempre. Això no obstant, per diferents circumstàncies, vaig treballar durant gairebé deu anys en una cosa que no tenia res a veure amb la docència i la meva incorporació a les aules no va arribar fins el curs 2009/2010. Durant els meus inicis ja vaig veure que els alumnes que avui tenim a les aules són diferents als que érem nosaltres, sobretot en la manera d’aprendre; necessiten més activitat i els costa estar callats escoltant al mestre. Per això, tot i que fins llavors no m’havia apropat gaire a les tecnologies (correu electrònic i poca cosa més), vaig començar a preparar moltes de les meves classes intentant captar-los mitjançant la pantalla, i vaig descobrir el que altres professors estaven fent (Lourdes Domenech, Antonio Solano, Silvia González Goñi, els nois de Tres Tizas, les noies de Bloggeando, Estrella i la seva Tribu de PCPI i tants altres). No vaig passar del meu paper d’observadora, però em va servir per obrir els ulls i descobrir que els alumnes necessiten una metodologia diferent a la que vaig tenir jo quan era alumna, i que m’havia de posar les piles amb urgència. Si això em va obrir les ulls, una xerrada de Pere Marquès en unes jornades de la Facultat d’Educació de la Universitat de Burgos em va obrir la ment i em vaig apunta ra un dels cursos de l’ITE: Iniciació a les TIC en l’àrea de llengua. Aquí va arribar realment el canvi, perquè en obrir el meu bloc, vaig deixar de visitar els altres com a només lectora, vaig començar a relacionar-me amb altres mestres blocaires i a sentir-me part d’una comunitat de persones que col•laboren, s’ajuden i comparteixen tot el que poden. Una comunitat en què em sento acollida i sé que no vull abandonar, i amb la que em sento en deute perquè, de moment, hi aporto poc: però tot arribarà... Així van néixer els meus Lengüetrazos, un bloc que està començant i que, després de gairebé sis mesos de vida, encara no sé molt bé cap a on va, però que m’ha obert la porta a aquest món meravellós de la blogosfera. Algun dia espero poder portar els meus Lengüetrazos a l’aula. De moment, amb els meus alumnes no és possible. FB: Què creus que poden aportar la filosofía del web 2.0, i el web 2.0, a l’escola? Què en spot aportar com a docents? I: Les eines que el web 2.0 posa a disposició dels docents poden ajudar-nos a aconseguir aquest canvi metodològic tan necessari i a que siguin els alumnes, i no els mestres, els protagonistes del treball de l’aula. Crec que la visió d’Internet com a biblioteca, impremta i canal de comunicació, idea de Jordi Adell que vaig aprendre al bloc de Lourdes Domenech, ha de ser el punt de partida de les nostres activitats. Gràcies al web 2.0 els alumnes tenen tota la informació a la seva disposició, poden publicar treballs en tots els formats possibles i, a més, poden compartir-ho amb tota la comunitat. Els docents, per tant, estem vivint un moment que comporta unes oportunitats meravelloses per poder buscar una nova forma de realitzar la nostra feina, i no podem malbaratar-la. D’altra banda, l’esperit del web 2.0 per mi es resumeix a col•laborar i compartir amb la resta per tant, crec que el fet que els alumnes afrontin el procés d’ensenyança a través d’aquest prisma no pot portar-nos més que beneficis, a ells mateixos com a persones i a tots nosaltres com a societat.
FB: Probablement, en el futur, nosaltres també serem mestres de llengua (o com a mínim, ensenyarem aquesta àrea), tot i que a primària. Algun consell? Quina és la teva opinió sobre la literatura a les aules? I: Donat que la meva experiència és curta, no em sento en disposició de donar-vos cap consell, però us passo l’únic que em va donar el meu pare: a classe, sempre, sempre hem de donar als alumnes molt d’amor i assaonar les classes amb molt d’humor. I posar molta, molta il•lusió en allò que fas i no deixar-te vèncer pels moments durs (que n’hi haurà), ni per la desmotivació (que de vegades, també arribarà). FB: Si fos a la teva mà introduir un canvi educatiu (de qualsevol mena) per a l’escola: Què canviaries? I: Uff, suposo que hi ha molt per canviar, entre d’altres, aspectes del sistema educatiu amb els quals no hi estic d’acord i que no crec que beneficiïn en absolut el creixement dels alumnes com a persones treballadores (aspecte que considero essencial), però ara per ara, il•lusionada com estic a les meves primeries, el que més me crida l’atenció i més m’agradaria poder transformar és l’actitud de molts companys de professió. La queixa permanent, viure instal•lats en el victimisme, esperar que alguna força externa vingui a resoldre que “aquests nois no t’escolten”, tractar els alumnes com si fossin l’enemic, poca entrega a la feina... resumint, la nul•la dedicació als seus alumnes d’alguns professors.
Com ja sabeu, aquestes entrevistes són una mica especials, així que ara tanqueu els ulls i imagineu-vos que estem canviant de butaca. Ara les entrevistades passem a ser nosaltres! Inés: Vaig veure la presentació que vàreu dissenyar per donar a conèixer el vostre bloc (que em va agradar molt), però no l’estic seguint perquè està en català i em costa molt, molt d’entendre’l. A la Míryam sí que la segueixo a “La oruga dormida”, però des de fa molt poquet, així que sé molt poc de les tres. Per tot això, potser us faig repetir-vos amb la meva primera pregunta (potser ja està contestada al bloc), però m’agradaria saber una mica més sobre aquesta aventura que heu començat. No em queda clar quina titulació estudieu, educació especial, primària...? En quina Universitat? Fer el bloc ha estat una tasca obligatòria de l’assignatura o és una iniciativa vostra? Com penseu organitzar-vos a l’hora d’escriure el bloc? Semblant als “tresticeros”, una per cada dia, cadascuna sobre un tema...? Febrer blau: Ui, per parts. Primer, la fàcil: estudiem tercer curs d’Educació Especial a la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. Som la última promoció de la facultat que es titularà amb el “pla vell”, el de 1997. La veritat és que la creació del bloc ha estat meitat i meitat. És cert que és una de les tasques de l’assignatura “Noves tecnologies aplicades a l’educació”, concretament, la tasca que aglutinarà tota la resta (ja les anireu veient), però també havíem pensat d’iniciar-ne un pel nostre compte, perquè l’any passat veiem d’altres companys fer el bloc per a aquesta assignatura i ens va picar la curiositat. Som així de curioses! L’organització no és el nostre punt fort, tot s’ha de dir. De vegades ens reunim físicament per escriure (com en aquest moment), d’altres ens reunim per altres vies (MSN, Facebook...) per anar comentant el que escrivim, altres escrivim l’entrada i la deixem en esborrany perquè la vegin les altres dues companyes i hi facin aportacions... depèn del moment i de l’entrada. Ens hem proposat escriure com a mínim una o dues entrades a la setmana i anar alternant els tres temes de què tractarà el bloc (educació i TIC, educació especial, llengua i literatura), i si és possible aglutinar-ne més d’un en algunes entrades, doncs millor. No ens hem dividit “a persona per tema” perquè ja hem comprovat en altres ocasions que no és gens funcional per al grup. I: Heu treballat ja com a mestres en pràctiques o coses per l’estil? No sé com funciona el sistema a Catalunya. FB: Sí, hem fet pràctiques a l’escola, 10 dies el curs passat i 3 mesos aquest curs. A les últimes, que són les més rellevants (perquè en 10 dies no dóna temps de gairebé res), l’Anaïs va estar en una escola d’Educació Especial, l’Anna en una escola ordinària i pública de nova creació en un poble costaner, i la Míryam en una escola ordinària i pública en un barri als afores de Tarragona. A l’escola ordinària vam estar ubicades dins l’aula d’Educació Especial, perquè el primer període de pràctiques és generalista, però el segon depèn de la teva especialitat. Va ser tota una experiència! Ens va deixar amb ganes de començar a treballar de seguida. Quantes coses per fer...! I: Des de la distància, s’aprecien la vostra vocació i les vostres ganes. Aprecieu això també en la majoria dels companys d’aula a la universitat? Us insisteixen en aquest aspecte els vostres professors? FB: Pregunta compromesa! Suposem que depèn molt de cada persona, i sobretot de la seva manera d’expressar-ho, perquè moltes vegades ens portem sorpreses i aquella persona de la qual no en sabies gairebé res fa coses d’allò més interessants i té motivacions que tu no coneixies. A Magisteri s’ha de tenir vocació, però en concret a la nostra especialitat, es fa a més bastant necessari tenir una mirada concreta, una manera d’enfocar les coses, i això és el que potser apreciem més. Com que el bloc el veuran els nostres companys, els passem la pilota per si volen afegir alguna cosa més. Sobre els professors... potser no tots, però en general, sí que tenen costum de preguntar-nos a l’inici de l’assignatura quines són les nostres motivacions per ser on som, quines experiències prèvies tenim, etc. En general, després és quelcom que queda allà i prou, tot i que hi ha algunes excepcions de professores que contínuament ens motiven, ens animen a seguir, “ens deixen fer” quan proposem coses... I: Seria interesantíssim que l’Anaïs compartís les experiències del seu voluntariat, animeu-la perquè aparegui més al bloc. I els contes de l’Anna, també, que sempre s’agraeixen les històries. Els dibuixos del bloc són seus? M’encanten! Anaïs: Hola! Parla l’Anaïs. Sóc una de les tres gairebé-mestres d’aquest trio que composa “Febrer blau”. És cert que en l’actualitat estic realitzant una tasca de voluntariat a la meva antiga escola de pràctiques, un centre concertat d’Educació Especial que pertany a l’Associació Provincial de Paràlisi Cerebral (APPC) de Tarragona. Quina és la meva tasca, us preguntareu, doncs m’encarrego de fer recolzament en una activitat de psicomotricitat que es desenvolupa tots els dimarts pel matí durant tot el curs. Són dos els grups que mantenim aquesta activitat, un grup que treballa iniciació a l’esport i es composa de nens amb una afectació motriu i cognitiva menor, i un altre grup que treballa en sessions de psicomotricitat adaptada amb nens amb una afectació motriu i cognitiva més elevada. Jo treballo concretament amb el segon grup, ja que és el que precisa més esforç físic per part de l’adult. Què us puc explicar de l’experiència... doncs que cada hora que passo amb els nens, descobreixo noves formes de comunicar, em reinvento i fins i tot descobreixo qualitats que desconeixia en la meva persona. És increïble i summament gratificant veure com un esforç que per mi és realment petit suposa, per ells, somriures constants. Cada cançó, cada tombarella, cada conte o cada activitat estan plens de sorpreses. La veritat és que estic aprenent molt d’ells i del Xavier, el meu ex tutor de pràctiques, que és també l’encarregat de l’activitat de psicomotricitat. Estimats “Febrers de colors”, si voleu fer-me alguna altra pregunta sobre el tema, deixeu un comentari i us contestaré amb molt de gust! Anna: Moltes gràcies, Inés, per aquest diàleg compartit i per compartir la teva experiència i opinions amb tots nosaltres.
I els contes de l'Anna... :) Això dels contes ve perquè m'encanten! “Había una vez... “una vez” que a fuerza de ser contada, se repitió tantas veces… que se volvió realidad.” (Jorge Bucay) Els contes, les històries, ens porten a imaginar, crear, descobrir... Les paraules et traslladen a un altre món, un món ple d'emocions, d'aventures. A qui poden no agradar-li? La meva relació amb els contes va començar amb un: "M'expliques un conte?" Mai no em cansava d'escoltar-los i, per sort, sempre trobava algú disposat a explicar-me'n algun. Fins el dia que vaig aprendre a llegir... Llavors va ser quan em van deixar sola amb els llibres. Poc a poc, vaig anar descobrint la forma de transformar aquell munt de lletres en històries. Era genial! Podia llegir quan vulgués! Aquells contes em fascinaven i els grans que abans m'explicaven històries no podien viure sense conèixer-los, així que ens vam canviar els papers i ara, era jo qui els deia: "T'explico un conte?" I sí, els dibuixets són meus! Gràcies! La fascinació pels dibuix va crèixer entre les pàgines il·lustrades d'aquells contes que arribaven a les meves mans. Però ja des de molt abans m'agradava i passava llargues estones asseguda amb els meus fulls i colors. Si ho tenia al cap, podia dibuixar-ho o, almenys, intentar-ho.
Fins aquí arriba la primera entrevista d'anada i tornada, que esperem que sigui la primera de moltes altres i que ens serveixi per generar i obrir nous debats. En tenim d'altres al correu, esperant que la part "de tornada" pugui ser contestada, i altres ja estan en camí per sorprendre'ns cada dia més. Us agraïm infinitament la vostra participació desinteressada! Tu també vols participar en aquest experiment de diàleg compartit? Anima't! Només ens has d'escriure un correu i t'explicarem llargament com funciona. Ens hem deixat alguna cosa per dir? Companys de facultat: voleu afegir alguna cosa a les nostres respostes? Endavant! Comenteu amb confiança... A l'Inés: Moltes gràcies per haver-te animat a participar des del principi. Ha estat un plaer llegir les teves respostes i seure juntes a contestar-te. Com veus, el "problema" de la llengua ja està solucionat, ara les entrades són bilingües i ens pots llegir sense dificultat. Només farà falta una mica de paciència perquè puguem traduir totes les pàgines i entrades anteriors i trobem una solució per als elements fixes del bloc. Esperem seguir compartint amb tu aquesta aventura digital, aportar el que puguem i continuar aprenent de tu. GRÀCIES!
Salut, blocaires!!! Estan parades aquestes noies? Com és que no diuen res? Us preguntareu. Desestimeu-ho: Febrer blau no parem mai!
Abans que res voldríem agrair-vos la participació a les dues enquestes que hi ha en marxa i els comentaris que ens heu fet arribar per unes vies o per altres i que tant ens agrada sentir! GRÀCIES!!! També us volem agrair les més de 600 visites que ha tingut el bloc durant l'últim mes, que ens ho han "xivat" les estadístiques de Blogger (i això que les pròpies no les compten, jeje). UAU!!! Estem realment contentes i esperem que aquesta aventura continuï molt més temps.
Us estareu preguntant: "I si no estan parades, què fan que no publiquen res de nou?" Doncs per començar, estem gravant un curtmetratge per a l'assignatura Noves tecnologies aplicades a l'educació. Divertidíssim! A més, assistim a les VI Jornades de l'Educació de la nostra facultat, i els dissabtes anem a un curs de matemàtiques que ens està fascinant! En aquest altre bloc, propietat de la persona que fa el curs, podeu trobar alguns dels materials que estem analitzant. Molt i molt recomanable per agafar idees!
En resum: no publiquem perquè estem aprenent tantes coses ara mateix, que no sabem per on començar! Això no vol dir, però, que ens n'oblidem del bloc... Al contrari! Bullim d'idees!
Per això, avui us portem una exclusiva de la proposta que d'aquí poc podreu trobar a Especialment docents... la voleu saber? Seguiu llegint!
La proposta l'hem batejat com "Entrevistes d'anada i tornada". Es tractarà d'entrevistar breument persones relacionades amb l'educació que suposen un referent per a nosaltres, que són interessants per algun motiu, o bé que els hagi agradat la proposta i hi vulguin participar. En aquests temps de 140 caracters, de córrer i de vida estressant, però, no creiem en les entrevistes gaire llargues, així que ens hem limitat a 4 preguntes. El que no limitarem serà la resposta: podrà ser tan llarga com vulgueu, la qual cosa no compromet a res. Però no s'acaba aquí: "D'anada i tornada" vol dir més coses.
Per donar-li un valor afegit hem pensat que seria interessant que les persones entrevistades també es canviïn els papers i ens facin preguntes a nosaltres. Poden ser preguntes de tota mena, simplement deixeu volar la imaginació... què és allò que sempre us crida l'atenció del bloc i voldríeu saber? Hi ha alguna cosa que us hagi sobtat sobre el grup i teniu curiositat? Ara seria el moment! Les preguntes que considerem més curioses les afegirem a l'apartat "Qui hi ha darrere la pantalla?"
Algú s'atreveix a començar? Digueu-nos-ho en un comentari o per email.
Això és tot! Suggerències? Idees? Feu clic a "Febrers de colors" i deixeu-nos conèixer la vostra opinió!
¡Hola, blogueros! ¿Están paradas estas chicas? ¿Por qué no dicen nada? Os preguntaréis. ¡Desestimad eso! ¡Febrer Blau nunca para! Antes que nada queremos agradecer vuestra participación en las dos encuestas que están en marcha y los comentarios que nos habéis hecho llegar per unas u otras vías y que tanto nos gustan oír. ¡¡¡GRACIAS!!! También queremos agradeceros las más de 600 visitas que ha tenido el blog durante este último mes, que nos lo han “chivado” las estadísticas de Blogger (¡y las visitas propias no cuentan!, jeje). ¡¡¡UALA!!! Os estaréis preguntando, ¿y si no están paradas, qué hacen que no publican nada? Pues para empezar, estamos grabando un cortometraje para la asignatura Nuevas tecnologías aplicadas a la educación. ¡Divertidísimo! Además, asistimos a las VI Jornadas de la educación de nuestra facultad, y los sábados vamos a un curso de matemáticas que ¡nos está fascinando! En este otro blog, propiedad de la persona que imparte el curso, podéis encontrar algunos de los materiales que estamos analizando. ¡Muy pero que muy recomendable para coger ideas! En resumen: no publicamos nada porque ahora mismo estamos aprendiendo tantas cosas que ¡no sabemos por donde empezar! Pero eso no significa que nos estemos olvidando del blog… Al contrario, ¡las ideas nos hierven en la cabeza! Por todo eso, hoy os traemos una exclusiva sobre la propuesta que en poquito tiempo podréis encontrar en Especialmente docentes… ¿La queréis saber? ¡Pues seguid leyendo!
La propuesta la hemos bautizado con el nombre de “Entrevistas de ida y vuelta” Se tratará de entrevistar brevemente a personas relacionadas con la educación que suponen un referente para nosotras, que son interesantes por algún motivo, o bien que les haya gustado nuestra propuesta y quieran participar. Pero, en este tiempo de 140 caracteres, de correr y de vida estresante, no creemos en las entrevistas muy largas, así que nos hemos limitado a 4 preguntas. Lo que no limitaremos será la respuesta, puede ser tan larga como queráis, la cual cosa no compromete a nadie. Pero no acaba aquí: “De ida y vuelta” significa más cosas. Para darle un valor añadido hemos pensado que sería interesante que las personas entrevistadas también se cambien los papeles y nos hagan preguntas a nosotras. Pueden ser preguntas de todo tipo, simplemente dejad volar vuestra imaginación… ¿qué es eso que siempre os llama la atención del blog y querríais saber?¿Hay alguna cosa que os haya chocado sobre el grupo y tenéis curiosidad? ¡Ahora sería el momento! Las preguntas que consideremos más curiosas las añadiremos al apartado “¿Quien hay detrás de la pantalla?” *Nota añadida: Por supuesto, si os va mejor que la entrevista sea en castellano, así se hará, y luego haremos lo que solemos pero a la inversa: ¡Traduciros al catalán!*
¿Alguien se atreve a empezar? Decidnoslo en un comentario o por correo electrónico.
¡Y eso es todo! ¿Sugerencias? ¿Ideas? Haced clic en "Febrers de colors" y dejadnos conocer vuestra opinión.
¡Salud, blogueros!
Novedad: ¡Estamos escribiendo en castellano! ¿Y eso?, os preguntaréis.
La barrera del idioma...
Una de las cosas que tenemos en mente es que el blog llegue a cuanta más gente, mejor. Por eso hemos incluido en nuestro blog un apartado llamado "Blog accesible", donde podéis cambiar el tamaño de la letra o escuchar las entradas en audio. Pero no acaba ahí: también existen las barreras del idioma.
Entendemos que nos dirigimos a un público tanto catalanoparlante como castellanoparlante, así que una de nuestras preocupaciones siempre ha sido cómo traducir el blog. Como se trata de algo que hacemos por los lectores, hemos pensado en daros voz.
...y cómo podemos saltárnosla.
Hemos creado una encuesta con las diferentes opciones que hemos ido recogiendo estos días. Os la resaltamos en la captura de pantalla del blog. Lo único que tenéis que hacer es seleccionar la vuestra y darle a "Vote". Para no eternizarnos en el proceso, hemos considerado oportuno limitarla a una semana.
La opción "Sí, pero con un traductor me sirve" sería la que tenemos implementada en estos momentos. En el apartado "Bloc accessible" tenéis la opción del Traductor. Si saliera escogida esta opción, buscaríamos un traductor que fuera algo más fiable que el de Google.
La opción "Sí, que en la misma entrada estuviera la opción para leerla en castellano" la llevaríamos a cabo escribiendo la entrada en los dos idiomas y publicando de la siguiente manera: "Ver entrada en castellano" "Veure entrada en català", de manera que al hacer clic en ese texto, se desplegara la entrada en uno de los dos idiomas.
La opción "Sí, todo el blog en castellano. Nada en catalán." correspondería a la idea de tener dos blogs idénticos, uno en catalán y otro en castellano, y redireccionar a uno sólo para que comentarais las entradas (para enriquecerse con las aportaciones del otro y no repetir contenidos).
La opción "No, todo en catalán está bien" la hemos incluido, simplemente, por si hay alguien que difiere de nuestra opinión de tener un blog bilingüe y quiere manifestarlo.
Aunque en última instancia la decisión será de Febrer blau, es decir, de las 3 redactoras, creemos que es buena idea daros voz y voto, para seguir en la línea de blog participativo que queremos marcarnos ya desde el principio.
Así que ya lo sabéis: Tenéis una semana para decidir parte del futuro de "Especialment docents"...
Avui volem tractar un tema que és el gran oblidat de la carrera de Mestres (la família), de l'especialitat d'Educació Especial (la família del nen amb discapacitat) i de la societat en general (els germans de nens amb discapacitat).
Aquest curtmetratge (un "clàssic" per als que som d'Educació Especial, potser no tan conegut per la resta) ens mostra la visió de la germana gran d'un nen amb autisme. Potser ho fa des d'una mirada innocent, però ens porta un missatge important, evident i clar: els germans de nens amb diversitat funcional no són una paret davant el que passa al nucli familiar, tenen una visió de tot el que succeeix, es fan preguntes i volen respostes (de la mateixa manera que les voldríem tenir els adults).
De vegades tenim la sensació que se'ls atribueixen qualitats adultes que tenen un feedback constant: en diem que són més madurs, més responsables, més sensibles, més solidaris, més respectuosos... Segurament sigui cert, i està clar que tots els trets positius que puguin extreure de la situació jugaran en favor seu a la vida, perquè en aquesta societat no hi ha una societat "pels normals" i una "pels diferents", sinó una de sola, que vol ser inclusiva i que poc a poc, esperem, ho acabarà sent.
Però no ens n'oblidem que abans de "germans de" són nens: també són el fill o la filla, l'alumne, l'amic, i necessiten un acompanyament emocional en una situació que perceben com a "diferent" i que potser no acaben d'entendre.
Creiem que això és un esforç pels pares, especialment si estan passant el necessari dol que aquesta situació comporta i readaptant-se a les noves circumstàncies familiars. Parlar obertament amb un infant d'una situació que encara pot ser una ferida, amb els dubtes que això genera (fins a quin punt hem de donar informació? en quin moment?, etc.), és un esforç lloable que segur que molts dels pares i mares que ens llegeixen han hagut de fer o tenen pensat fer en algun moment. I necessari: necessari per "fer pinya", per enfortir el sentiment de família, d'equip unit i d'integració de tots els membres en la nova situació; necessari i positiu tant per als pares com per als fills.
No sabem si els germans de nens amb discapacitat o diversitat funcional són efectivament "nens especials". No creiem en les generalitzacions, sinó en la història personal que cadascú es va forjant al llarg del seu temps. El que sí que podem suposar és que aquesta experiència no deixa indiferent i que, amb un bon acompanyament, té la potencialitat per crear vincles -ara sí- especials, insustituïbles, per proporcionar una visió molt més àmplia de la vida i per crear millors ciutadans i persones felices.
A continuació us enllacem un article que va arribar a les nostres mans fa uns dies, gràcies precissament a una família, i que tracta dels germans de nens i nenes amb discapacitat.
És molt interessant llegir les converses que s'hi transcriuen i comparar si aquestes situacions també les hem viscut en el nostre entorn o no.
Us en ressaltem una cita que esperem que us animi a llegir-vos-el:
El hermano suele tener menos oportunidades de contacto con profesionales y de compartir con pares que atraviesan experiencias parecidas; así queda en una situación de mayor aislamiento y desamparo.
Con sorpresa, hemos recogido los testimonios de hermanos, incluso adultos, que participaron en nuestro Programa de Talleres de Reflexión, quienes manifestaron que era la primera vez que tenían contacto con otro hermano y que para ellos ésta era una situación sumamente impactante el sentir que "no era el único que vivía esta experiencia" y que podía "compartir vivencias similares con otros que hablaban el mismo idioma".
Mi hermano me enseñó con su ejemplo cómo se sigue adelante con su problema. Él se las aguanta, no se queja, es valiente, tiene fuerza… y siempre está de buen humor. Además, creo que nuestros hermanos, más allá de los enojos que podamos tener, nos enseñaron lo que es el amor. (Guadalupe, 15 años)
Aquesta entrada d'avui, com ho seran d'altres, està dedicada tant a aquests germans i germanes com a les seves famílies, perquè aquest és un bloc "de mestres", però no només "per mestres". Perquè moltes d'aquestes famílies ens han acompanyat en aquests tres anys de carrera i s'han convertit en ombres que segueixen de prop la nostra formació: ens han ajudat i animat, ens han cuidat, ens han convidat a les seves associacions, ens han obert la porta de la seva llar i ens han permès viure al seu costat els moments dolents i compartir l'alegria incomparable dels moments bons. A tots i totes: gràcies per aquest camí que tot just acaba de començar! =)
Pares, mares: Si voleu, podeu compartir aquí l'experiència que heu tingut amb els vostres fills i filles. Com ho han viscut els seus germans/es?
Mestres: Heu tingut mai a la vostra aula, no un nen/a amb necessitats educatives especials, sinó el seu germà o germana? Creieu que són "germans especials"? Coneixíeu d'avantmà la situació familiar? Creieu que és important saber-ho?...
